Ajuntament

Veïns i veïnes il·lustres

Descobreix les biografies de benifaironencs/es que han deixat empremta en la història del nostre poble. 

Possible autorretrat del pintor Alonso Sánchez Coello, Museu del Prado – Domini públic via Wikimedia Commons

Alonso Sánchez Coello

Alonso Sánchez Coello va ser un destacat retratista de la cort de Felip II, nascut a Benifairó de les Valls. Pintor de cambra reial, la seua obra va influir en mestres com Velázquez i destaca per l’elegància, sobrietat i calidesa dels seus retrats.

Llegir més

Lluís Guarner

Lluís Guarner va ser poeta, assagista i traductor valencià, defensor de la llengua i cultura del País Valencià. Signant de les Normes de Castelló, va destacar per la seua poesia inicial i pels seus estudis literaris i traduccions en la maduresa.

Llegir més

Vicent Garcés Queralt

Vicent Garcés ser un compositor valencià clau en el nacionalisme musical del segle XX. Membre del Grup dels Joves, va impulsar una renovació artística amb una obra profunda i expressiva, tot i que silenciada durant anys.

Llegir més

Joan Garcés Queralt

Joan Garcés va ser un destacat director de bandes com la de Castelló, València i Llíria. Reconegut amb el Rècord Guinness per la trajectòria més llarga com a director de bandes civils, és una figura clau en la història musical valenciana del segle XX.

Llegir més

Alonso Sánchez Coello

En 1531 va nàixer a Benifairó de les Valls Alonso Sánchez Coello, pintor de cambra dels reis d’Espanya. Va morir en la cort de Madrid en 1588.
D’ascendència portuguesa, el seu iaio patern va viure a Portugal al servei de Joan III. Des de molt jove va conviure amb el seu iaio que sabedor de la seua afició per la pintura l’envià a Flandes en 1550, recomanant-lo al pintor holandés Antonio Moro.

Sánchez Coello va ser un seguidor de Ticià, i com aquest va excel·lir en l’art del retrat i en les figures aïllades, amb elaborades textures en les armadures, brocats i altres accesoris de manera magistral, que posteriorment influiria en el tractament que Velázquez va donar als mateixos objectes. De Moro, Coello va aprendre la precisió en la representació i de Ticià va incorporar els daurats tons venecians, la qualitat d’execució i l’ús de la llum.

Mentre va estar a Flandes va ser acollit pel gran patriarca de les arts, Granvela, bisbe d’Arres. En 1552 Antonio Moro va passar amb Alonso Sánchez a Lisboa per a realitzar els retrats de la família reial portuguesa, quedant allí al servei del rei Joan i la seua esposa Juana d’Àustria, filla de l’emperador, al qual, a l’enviudar en 1554, el va recomanar al seu germà el rei d’Espanya, Felip II.

En 1555 trobem al nostre pintor a Castella, passant a la cort dos anys més tard. Primer a Valladolid i després a Toledo i, finalment, a Madrid amb el càrrec de pintor de cambra de Felip II, lloc en què succeïa al seu amic i mestre Antonio Moro. Abans de ser designat pintor de cambra Alonso Sánchez Coello ja havia pintat el príncep Carlos, de dotze anys d’edat.

Va dedicar-se tant a la pintura religiosa com al retrat. Les obres religioses, en la seua major part pintades per a El Escorial, són convencionals i sense personalitat. És en els retrats on s’assentaria la seua fama. Es caracteritzen per la seua gran llibertat en el posat i en l’execució, la dignitat i sobrietat de la representació i la calidesa del color. Els seus retrats demostren un talent original i reflecteixen de manera admirable la modèstia i la formalitat de la Cort espanyola. Els retrats de Felip II (1580) i de la Infanta Isabel Clara Eugènia (1571), ambdós al Museu del Prado, són les seues obres més perfectes. Entre les seues obres religioses cal destacar el Sant Sebastià de l’església de San Jerónimo de Madrid. .

L’any 1990 el Museu del Prado va organitzar l’exposició “Sánchez Coello i el retrat en la cort de Felip II”, i allí es conserva una interessant sèrie de retrats de l’autor.

A continuació podeu veure algunes de les seues obres: 

En 1960 és anomenat Director Honorari de la Banda Societat Joventut Musical de Faura i en 1961 la Unió Musical de Llíria li rendeix un homenatge.

Durant els anys 1983 i 1984 va dirigir la Banda Municipal de València en qualitat de Director Titular.

Ha dirigit la Banda Municipal de Castelló en la celebració de la Bodes d’Argent invitat pel Mestre Felip, en les d’Or com a director titular i en les de Platí invitat per la Corporació Municipal de Castelló.

Ha actuat com a Director invitat en diverses ocasions amb la Banda Unió Musical de Llíria, destacant la seua col·laboració l’any 1992 amb motiu de la reinauguració del teatre-sala de Concerts.

Època Segle XVI Renaixement – Manierisme Retrat del Príncep Carles 1557. Oli sobre Llenç. 109×95 cm Museu del Prado, Madrid
Època Segle XVI Renaixement – Manierisme Autorretrat Taula. 38×32 cm Museu del Prado, Madrid
Època Segle XVI Renaixement – Manierisme Retrats d’En Diego i En Felip, Infant d’Espanya 1579. Oli sobre Llenç. 172×102 cm Patrimoni Nacional Monestir Real de las Descalzas, Madrid
Època Segle XVI Renaixement – Manierisme Retrat de l’Infant Felip 1580. Oli sobre llenç. 58×48,4 cm Museu d’Art de Sant Dieg
Època Segle XVI Renaixement – Manierisme Retrat de Felip II 1580. Oli sobre Llenç. 88×72 cm Museu del Prado. Madrid
Època Segle XVI Renaixement – Manierisme Retrat de l’Infant Carles d’Espanya 1545-1568. Oli sobre Llenç. 435×312 cm Museu Nacional Soares Dos Reis Oporto – Portugal
Època Segle XVI Renaixement – Manierisme Retrat de Na Juana, Princesa de Portugal 1557. Oli sobre Llenç. 116×93,5 cm Museu de Belles Arts de Bilbao
Època Segle XVI Renaixement – Manierisme Retrat de jove anònima Taula. 26×28 cm. Museu del Prado, Madrid
Època Segle XVI Renaixement – Manierisme Retrat de la Dama de l’Ermini Taula. 67×56 cm Museu del Prado, Madrid
Època Segle XVI Renaixement – Manierisme Retrat de la Infanta Isabel Clara Eugenia Llenç. 116×102 cm Museu del Prado, Madrid
Època Segle XVI Renaixement – Manierisme Retrat de la Infanta Isabel Clara Eugenia amb Magdalena Ruiz Llenç. 207×129 cm Museu del Prado. Madrid
Època Segle XVI Renaixement – Manierisme Retrat de les Infantes Isabel Eugenia i Clara Micaela 1575. Oli sobre Llenç. 135×149 cm Museu del Prado, Madrid
Època Segle XVI Renaixement – Manierisme Retrat de la Infanta Ana de Aústria 1614. Oli sobre Llenç. 69,8x50x5 cm Escola Espanyola.
Època Segle XVI Renaixement – Manierisme Retrat de les Infantes Isabel Clara Eugenia i Catalina Micaela
Època Segle XVI Renaixement – Manierisme Desposoris Místics de Santa Catalina
Època Segle XVI Renaixement – Manierisme Sant Sebastià entre Sant Bernardo i Sant Francesc

Lluís Guarner

Lluís Guarner naix el 1902. Era fill d’una família benestant d’arrel agrària, el que li va permetre completar la seua educació als jesuïtes de València, i més tard a la Universitat de València, on finalitzà Filosofia i Lletres. 

Poeta i erudit, és segurament una de les figures de la literatura valenciana contemporània més oblidades. Donar a conèixer el valor de la literatura catalana i la riquesa del País Valencià va ser el sentit de la seua llarga vida.
Als començaments s’inclinà cap a la poesia, amb algunes incursions en la narrativa, formant part de la generació d’escriptors que als anys vint i trenta optaren per emprar el valencià com a vehicle per a les seues creacions. D’aquest temps daten els seus poemaris Cançons de terra i mar i Floracions. Com a escriptor en valencià aparegué, l’any 1932, com un dels signants de les Normes de Castelló.

En la postguerra, ja ocupant plaça de catedràtic a distints instituts valencians, passà a ocupar-se de l’edició d’assajos sobre diversos temes literaris. Destaquen els seus estudis i traduccions al castellà d’alguns escriptors valencians W. Querol, Teodor Llorente- i catalans Jacint Verdaguer-, a més de les edicions crítiques d’autors castellans o francesos com Lope de Vega, San Juan de la Cruz, Verlaine i Baudelaire. També se li reconeixen algunes de les millors versions crítiques del Poema del Mio Cid. L’any 1969 ocupà plaça d’acadèmic a la “Real Academia Española de la Lengua”. En aquesta època també publicà alguns llibres de poemes en castellà.

A partir de 1960, després de deu anys de residència a Madrid com a investigador, s’establí de manera definitiva entre València i Benifairó, on conservava la casa pairal heredada de sa mare. Seguí alternant, ja abandonada la poesia, els estudis i traduccions, a més de publicar, en 1974, un notable llibre de viatges de València, Tierra y alma de un país. Als seus últims anys recollí tot tipus de reconeixements pels seus treballs, destacant el Premi d’Honor de les Lletres Valencianes de 1985, un any abans de la seua mort.

Vicent Garcés Queralt

Vicent Garcés durant la seua joventut

Va nàixer a Benifairó de les Valls el 8 de setembre de 1906 i morí el 20 de febrer de 1984 a València. Nascut al si d’una família amb forta tradició musical, el pare era músic de la Banda de Faura, el seu germà va dirigir les bandes Unió Musical de Llíria, Municipal de Castelló i Municipal de València i el seu cosí Enric Garcés les bandes Municipals de l’Alcúdia de Carlet, de Terrassa i Barcelona.

Després de realitzar els seus estudis de Filosofia i Lletres a Barcelona, va completar la seua formació musical am el mestre Manuel Palau Boix (1893-1967) amb qui va estudiar composició. Als vint-i-quatre anys donà a conéixer la seua primera obra, Bocetos Líricos. L’any 1933 va ocupar la plaça de professor de Literatura Espanyola a l’Institut Ausiàs March de Gandia.

Va ser un dels compositor signants del Manifest del Grup dels Joves publicat l’any 1934. Aquest col·lectiu, també anomenat Grup dels Cinc aspirava a la realització d’un art musical valencià vigorós i ric a l’existència d’una escola valenciana fecunda i múltiple. Estava constituït per Vicent Garcés, Lluís Sánchez, Emili Valdés Perlasia, Ricard Olmos i Vicent Asencio. El 1935 Garcés guanyà el premi de l’entitat cultural Proa per l’obra Cantiga.

Manifest del Grup dels Joves, iniciativa juvenil valencianista

L’esclat de la guerra el juliol de 1936 trunca la seua carrera musical, ja que tan sols una setmana abans de la rebel·lió militar va rebre la beca per estudiar composició durant nou mesos a França. Enmig del conflicte, el 3 de setembre de 1938, va acceptar la Direcció del Conservatori de Música i Declamació de València, institució on va restar fins acabar el conflicte. Aquest nomenament li va suposar l’ostracisme durant la dictadura instaurada per Franco

En acabar la guerra començarà el seu segon període compositiu, amb la influència d’Amparo Garriguas i la composició d’un Concert per a Piano i Trompeta desaparegut. Entre l’any 1948 i el 1953 va residir a Paris ininterrompudament, on va establir contacte amb el Grup dels Sis, concretament amb Georges Auric amb qui va analitzar el seu ballet Marinada. Va perllongar la seua estada a París almenys fins el 1958. 

L’esclat de la guerra el juliol de 1936 trunca la seua carrera musical, ja que tan sols una setmana abans de la rebel·lió militar va rebre la beca per estudiar composició durant nou mesos a França. Enmig del conflicte, el 3 de setembre de 1938, va acceptar la Direcció del Conservatori de Música i Declamació de València, institució on va restar fins acabar el conflicte. Aquest nomenament li va suposar l’ostracisme durant la dictadura instaurada per Franco

En acabar la guerra començarà el seu segon període compositiu, amb la influència d’Amparo Garriguas i la composició d’un Concert per a Piano i Trompeta desaparegut. Entre l’any 1948 i el 1953 va residir a Paris ininterrompudament, on va establir contacte amb el Grup dels Sis, concretament amb Georges Auric amb qui va analitzar el seu ballet Marinada. Va perllongar la seua estada a París almenys fins el 1958. 

Quadern de notes de Vicent Garcés on apareix recollida la cançó “Serra de Mariola”, entre altres
Programa de mà de l'estrena de l'obra Cantata Marinada al Teatre Principal els dies 24 i 25 de juny de 1993

A partir de 1953 realitzarà viatges esporàdics a Espanya amb motiu d’estrenes de les seues obres o visites als amics, entre altres motius. El mestre Manuel Palau en la dedicatòria d’una de les seues obres es refereix a Vicent Garcés com el creador del “ballet valencià”.

El 15 de maig de 1973 es va casar amb Amparo López Blasco. El 1977 la secció de cambra del Cor de RTVE sota la direcció de Pascual Ortega va estrenar Retaule Coral. Els darrers anys de la seua vida els va passar afectat per una malaltia que el va impedir dedicar-se a la composició i el procés de depuració de la seua obra el va portar a destruir algunes de les seues composicions. Les seues despulles van ser traslladades el 30 d’abril de 1987 al cementiri de Faura.

El 15 de maig de 1973 es va casar amb Amparo López Blasco. El 1977 la secció de cambra del Cor de RTVE sota la direcció de Pascual Ortega va estrenar Retaule Coral. Els darrers anys de la seua vida els va passar afectat per una malaltia que el va impedir dedicar-se a la composició i el procés de depuració de la seua obra el va portar a destruir algunes de les seues composicions. Les seues despulles van ser traslladades el 30 d’abril de 1987 al cementiri de Faura.

A l’octubre de 2006 l’Ajuntament de Benifairó de les Valls celebrà el centenari del naixement del Compositor amb l’organització de diferents activitats. Inauguràrem els actes amb una exposició commemorativa de la seua vida i obra. I poguérem escoltar algunes de les seues obres als diferents concerts que es programàren. Volem destacar que a l’últim concert, el germà, de 92 anys, va dirigir l’Orquestra Mare Nostrum de València durant la interpretació de les Cinc Cançons Valencianes compostes per Vicent Garcés.

Podeu consultar el fullet editat per als actes commemoratius del centenari del naixement de Vicent Garcés, amb aquest text:

Presentació

La figura del compositor Vicent Garcés i Queralt hui encara és desconeguda al món de la música i la cultura. Vicent Garcés és una referència
ineludible quan hom s’aproxima a la Història de la música valenciana del segle XX, ja que és una figura clau per entendre el nacionalisme musical valencià tractat amb una força expressiva i un estil compositiu sovint puntillista poc habitual en els compositors deia seua generació. Per això s’aplica la present exposició sobre la vida i obra d’aquesta figma tan important per a Benifairó de les Valls, que ha estat en l’oblit durant molts anys i que ara es recupera a poc a poc a través d’aquestes homenatges que se li rendeixen al seu poble natal. 
Els actes organitzats des de l’Ajuntament constitueixen la celebració del centenari del naixement de Vicent Garcés (1906-2006) a Benifairó de les Valls i es donen en un moment excel·lent quant a la recuperació de la figura del compositor, ja que des de l’Institut Valencià de la Música s’està realitzant un treball exhaustiu d’edició de l’obra completa de Vicent Garcés que ajudarà a la seua futura difusió musical. Personalment, em sentia compromés amb l’organització dels actes commemoratius que us presentem, ja que parlar de Vicent Garcés des d’una perspectiva intel·lectual i musical és sinònim sempre de qualitat.
 
Robert Ferrer Llueca 
organitzador dels actes commemoratius i director d’orquestra
L’obra compositiva: camí de l’edició 
 
Quan es fa una història de les ans, inclosa de la música, es parla de corrents estilístiques i compositors, i sobre aquestos no sempre es fa justicia. Hi ha compositors sobrevalorats, en part per crear música fàcilment acceptada pel gran públic, mentre que altres lú són poc coneguts, potser perquè la seua maduresa. creativa no va coincidir amb les condicions sociopolítiques adequades. En aquest segon grup tenim la figura de Vicent Garcés Queralt, compositor que al llarg dels anys trenta va composar dins les línies més avançades de la música Valenciana d’aleshores, i es va implicar en la renovació i millora de la vida musical de la terra. Persona de formació cultural molt sòlida, fou integrant destacat del Grup dels Joves, així com crític musical de la revista El Pais Valencià, impulsor de la secció simfònica de la Societat Valenciana d’Autors, i fins i tot director del Conservatori de Música de València als darrers moments de la desgraciada Guerra Civil. Pero el final del conflicte bèlic i el fet de pertànyer-ne a la ideologia dels perdedors el va marginar completament de la vida artística valenciana, malgrat que en aquestos moments estava en la maduresa i plenitud creativa. La seua marxa cap a França el 1948, on va romandre al llarg d’uns quants anys, li va permetre gaudir d’una formació solidíssima que no pogué mostrar a la seua tornada a València com ell haguera desitjat. José Iturbi va difondre amb entusiasme les seues obres, fins i tot a la EEUU, mentre que Ramon Corell i l’Orquestra Classica de València les van executar al llarg dels anys cinquanta i seixanta. Però poc més. .. Garcés va composar molt poc al llarg d’aquestes anys, i la seua figura era objecte d’un injust oblit. Amb la vinguda de la democràcia i els desitjos institucionals de reviscolar la música valenciana, gràcies a l’impuls de Manuel Galduf; el seu ballet Marinada fou objecte de gravació per orquestra de València i inclós en una Antologia dc la Música Valenciana publicada pel segell discogràfic L’ànec. Però la seua desaparició el 1984 va fer caure en l’oblit definitiu la seua figura i obra, del qual va ser rescatat gràcies a l’esplèndid treball biogdfic publicat per l’historiador Sergi Arrando a finals de 1998. 
 
En aquest llibre, autèntica referència per conéixer la figura i l’obra de Vicent Garcés, es reivindicava la seua creació i significació històrica, així com l’activació dels mecanismes que permeteren la seua difusió en la seua justa mesura. Però no ha estat fins a principis de l’any 2006, coincidint amb el centenari del naixement de Garcés, quan la família del compositor es va dirigir a l’Institut Valencià de la Música per reivindicar la seua figura i suggerir l’edició de la seua obra, obtenint una resposta esperançadorament afirmativa. Des d’aleshores, s’ha iniciat un procés en el qual Inmaculada Tomis i Jorge García des de l’Institut Valcencià de la Música, Manuel Galduf des de la càtedra de direcció d’orquestra del Conservatori i direcció de la JORVAL, els familiars del compositor com a dipositaris dels manuscrits originals de les seues obres i els historiadors Sergi Arrando i Pasqual Hernández tenen com a finalitat l’edició de la totalitat de la seua obra catalogada, així com un estudi crític d’aquesta, que permeta que puga ser-ne novament executada en públic i objecte de gravacions que la difonguen per tot arreu. 
 
Al final d’enguany i al llarg del proper 2007 aniran apareixent els exemplars d’aquesta edició, de tal forma que podrem dir que Vicent Garcés serà quelcom més que un record del passat, i passarà a ser una força viva en el repertori musical valencià, hui encara necessitat d’una catalogació i difusió més ampla. Com a un dels responsables d’aquesta edició, encara plantejaria una nova proposta sobre l’obra de Vicent Garcés: el compositor va descatalogar distintes obres al llarg dels anys quaranta i cinquanta quan, gràcies als seus estudis parisiencs es va vore ple d’un desig de depuració que va fer considerar-les obres primerenques i no pròpies de la seua maduresa. Però algunes d’aquestes són obres que tingueren una important significació històrica, com és el cas del ballet Balada del dolçainer-Dimoni, o les obres que va composar per a l’Orquestra Valenciana de Cambra al llarg dels anys trenta, al calor del recent creat Grup dels Joves, com és el cas de Tres poemes per a piano, clarinet i orquestra de coida, Nocturne, la Cançó amorosida per a soprano i orquestra de corda sobre un poema de Lluís Guarner, Epitalami dedicada a les noces del seu amic i director de l’Orquestra Valenciana de Cambra Francesc Gil, o la Pantomima que finalment fou inclosa en el ballet Balada del dolçainet-Dimoni. Cal pensar que la voluntat del compositor és decisiva en aquestos casos, però no podria ser just poder gaudir d’aquestes obres? El temps ens dirà si açò es pot fer també. 
 
En conclusió, celebre calorosament aquesta oportunitat de divulgació que se li concedèix a l’obra de Vicent Garcés, amb la seguretat que en un futur molt proper siga un compositor valorat en la seua justa mesura, com un del compositors més valuosos del segle XX, ja no sols Valencià sinó també d’àmbit estatal. Nom és desitge una cosa, que mai deixe sonar la música de Vicent Garcés. 
J. Pasqual Hernàndez Farinós
Historiador i professor del Conservatori Superior de Música de València
Tot el que aparéix a aquesta web de Vicent Garcés s’ha elaborat a partir de la informació recollida al llibre “El Compositor Vicent Garcés i Queralt (1906-1984)”, de Sergi Arrando i publicat per la Fundació Bancaixa Sagunt.

Joan Garcés Queralt

Naix a Benifairó de les Valls (València), en 1914, alumne del mestre Manuel Palau, sempre amb excel·lents qualificacions.

En les oposicions al Premi de Piano del Conservatori de València, celebrades el 4 de juliol de 1936 aconsegueix, per unanimitat, el primer premi, ampliant els seus estudis amb Leopoldo Querol en una llarga estada a Madrid, on va poder assistir als assajos i actuacions de les més importants orquestres i grans directors.

En 1944 inicia la seua activitat de director en la Unió Musical de Llíria, passant en 1953 a la Lira Saguntina i en 1955 a la Banda Municipal de Castelló.

En 1948 i 1949 obté també per oposició, les pensions que per a la direcció de Bandes Civils i Orquestres va atorgar la Diputació Provincial de València, la qual cosa li va permetre viatjar a París on completa la seua formació.

 Va dirigir la Banda Municipal de Castelló al desembre de 1950, interpretant la “Tocata i fuga en REM” de J S Bach en el templet del passeig de Ribalta.

Des del 22 de març de 1963 fins al 16 de febrer de 1964, figura com a director accidental de la Banda Municipal de València, dirigint així mateix l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu de Barcelona.

Ha estrenat 76 obres amb la Banda Municipal de Castelló, 36 amb la Unió Musical de Llíria, 10 amb la de València, fins a un total de 122, la qual cosa representa una encomiable tasca. Destaquem entre aquestes estrenes el de la “Novena Simfonia en Re M” de L V Beethoven al front de la Banda Municipal de Castelló amb la col·laboració de la Coral Polifònica Valentina i un quartet de solistes vocals.

Han actuat davall la seua direcció, al front de la Banda Municipal de Castelló, nombrosos i prestigiosos solistes com Leopoldo Querol, Iuri Boukoff, Lelia Gouseau, Henri Lowokowiez, Josefina Salvador, Abel Mus, Ricardo Boadella, Mimi Coertese i Mario Monreal. Amb aquest com a pianista i al front de la Banda Municipal de València, va interpretar, en la Plaça de bous, en el Certamen de la Fira de Juliol de 1983, “Nit en els Jardins d’Espanya”, de Falla, la qual cosa va suposar una important estrena per a la Banda Municipal.

Les crítiques als seus concerts han sigut sempre elogioses i l’Ajuntament de Castelló va premiar el mestre amb una batuta d’or en 1957.

En 1960 és anomenat Director Honorari de la Banda Societat Joventut Musical de Faura i en 1961 la Unió Musical de Llíria li rendeix un homenatge.

Durant els anys 1983 i 1984 va dirigir la Banda Municipal de València en qualitat de Director Titular.

Ha dirigit la Banda Municipal de Castelló en la celebració de la Bodes d’Argent invitat pel Mestre Felip, en les d’Or com a director titular i en les de Platí invitat per la Corporació Municipal de Castelló.

Ha actuat com a Director invitat en diverses ocasions amb la Banda Unió Musical de Llíria, destacant la seua col·laboració l’any 1992 amb motiu de la reinauguració del teatre-sala de Concerts.

 

També ha col·laborat com a Director invitat amb l’Ateneu Musical i Cultural de Benaguassil en 1995, en dos concerts al front de la Banda Municipal de València en el Palau de la Música i en un concert amb la Unió Musical Santa Cecília d’Onda.

El 28 d’abril del 2002 va rebre l’homenatge de l’Ajuntament i la Societat Joventut Musical de Quart de les Valls, sent anomenat Director d’Honor de la mateixa.

El 8 de desembre del 2002 va participar en la celebració del centenari de la fundació de la Banda Municipal de València dirigint l’obertura de “Tannhäuser” de R. Wagner al front de l’agrupació com a director invitat.

El 22 de desembre del 2002 amb motiu del centenari de la fundació de la Unió Musical de Llíria, va dirigir l’obertura de “Guillermo Tell” com a director invitat.

A l’agost del 2003, dins dels actes de celebració del centenari de la Banda Unió Musical de Llíria entre altres obres va interpretar l’”Amor Brujo” de M de Falla.

El 30 de juliol del 2004 va ser anomenat “fill adoptiu” de la ciutat de València per unanimitat per l’Excm. Ajuntament de la ciutat a proposta de la regidora de cultura Maria José Alcón.

El 28 de novembre del 2004 va dirigir la Banda Municipal de València en el Palau de la Música de la ciutat a l’edat de 90 anys.

L’11 de juny del 2005 va ser anomenat Director d’Honor de la Banda Simfònica Unió Musical de Llíria.

El 21 d’abril del 2006 va dirigir com invitat la Banda Municipal de Castelló en l’Auditori de Castelló.

Amb motiu de l’homenatge al seu germà, el compositor Vicent Garcés i Queralt, i en commemoració del centenari del seu naixement a Benifairó de les Valls (1906-2006), va dirigir el 13 d’octubre a l’Orquestra “Mare Nostrum” les “Cinc cançons valencianes”, composició de V. Garcés, a l’auditori del Pla de l’Era.

El 31 d’octubre del 2006 se li va concedir el Rècord Guinness a la carrera més llarga com a director d’orquestra (director de bandes civils).

Joan Garcés, concert a Castelló al 2006
Joan Garcés, concert a València al 2004
Rècord Guinness a la carrera més llarga com director (de bandes de música civils).
Rècord Guinness versió original